Raquel està esperant
En un vell cafè d’una
ciutat nova, bullent, amb neons que no s’apaguen mai i carrers plens de gent
que es mou; ella espera.
Està quieta, sola, en
silenci… Esperant. Agafa amb la mà una tassa de cafè i intenta esbrinar el
significat dels dibuixos que l’escuma del cafè i la forma de la tassa pinten
per a ella. “Potser ells em diran si avui vindrà” imagina.
Fa molts dies i
moltes nits que s’espera en aquell cafè. Amb l’esperança que, de sobte, sense
avisar, arribi.
Fora d’aquí la seva vida
no existeix. No té marit, ni fills, ni companys de feina o companys de pis. No
viu enlloc i ningú la coneix.
El cambrer sempre la
veu asseguda en la mateixa cadira, amb els braços recolzats en la mateixa taula rodona, i davant d’una cadira sempre buida. No
recorda veure-la amb un vestit diferent o parlant amb algú. De fet, no recorda
veure-la entrant o sortint del local. Pel que ell sap, ella sempre ha estat
allà.
(Exposició Hopper al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid del 20120612 al 20120916)